dijous, 23 d’octubre del 2008

IMMIGRACIÓ?: DIGUEM PROU!!


El problema de la immigració està al carrer, i la gent es va fartant de tota aquesta disbauxa. El malestar s´escampa entre catalans de totes condicions. Des de Salt al Segrià, des de Sant Andreu (BCN) a Vic, les dades són esfereidores, però la realitat a les nostres viles i ciutats és terrorífica. Segons dades del 2.006 (les d´aquest 2.008 són encara molt pitjors gràcies al desgraciat "reagrupament familiar") la població estrangera a Catalunya s'havia multiplicat per cinc des de l´any 2.000. Els 181.590 estrangers que constaven al padró l'1 de gener del 2000 es convertiren en 939.321 a principis del 2.006. Això vol dir que en sis anys havíem passat del 2,9% d´immigrants al 13,1% (es calcula que actualment podria ser ja del 18%). Estem davant del percentatge més alt de tota l´Unió Europea! Això no hi ha Nació que ho aguanti, i menys nosaltres, que no tenim Estat però sí tota la tonteria progre del món. Si a tot aquest percentatge brutal li afegim els colons espanyols que ens ocupen des de fa anys, tenim com a resultat el que actualment estem patint. Cada vegada costa més viure en català a Catalunya, i el fet de parlar-lo sempre arreu esdevé un exercici de patriotisme heroic. Sota la falsa bandera de l´integració, el món sociata urdeix el seu pla per aconseguir un altre graner de futurs vots a imatge del que ja es van muntar fa anys amb els colons espanyols (sí, en pocs anys patirem el seu vot si no ens plantem). Cal parlar clar i denunciar les polítiques subvencionadores del "tripi" i ajuntaments sociates varis vers suposades entitats culturals com els gàngsters dels Latin Kings, com els racistes anticatalans de S.O.S racisme, o inclús arribant al deliri de cedir sòl públic per la construcció de mesquites. El cabreig de la bona gent catalana augmenta veient les exempcions fiscals que gaudeixen per muntar-se el negoci de franc, les beques que els hi donen pel menjador escolar o pels llibres de text, la prioritat absoluta en les adjudicacions de pisos de protecció oficial,etc... Sovint els "nostres" polítics es queixen de la desafecció ciutadana vers la política, i què esperen? en quin món viuen? Tenim un problema greu (bé, un de tants...) i ells romanen entretinguts amb els tacticismes de sempre, evitant agafar el bou per les banyes no fos cas que aturant tot aquest caos "multiculti" no siguin titllats de racistes. Necessitem uns polítics valerosos que defensin els nostres interessos, i no pas altris. Valor per plantar cara a Espanya, valor per avortar l´orgia immigratòria, valor per defensar els nostres valors furtats, valor per defensar la catalanitat de Catalunya, valor per proclamar l´orgull de ser catalans.



UNCat, una veu clara i valenta en el desert


VISCA CATALUNYA LLIURE I CATALANA!






Frúïm del "Credo" cantat pel Ramon Boadella

dijous, 16 d’octubre del 2008

"LA CRISI, CULPA DE QUI?

Article que he rebut per e-mail de Catalunya Acció, crec que resulta prou aclaridor de la situació en que ens trobem. El més preocupant de tot però, és l´error que està cometent el govern espanyol, encara no s´han enterat que la crisi domèstica encara no és financera sinó econòmica (tot arribarà, Déu salvi les nostres PIMES!!). Sense cap mena de dubtes, això no ha fet res mes que començar.....i nosaltres sense calers, ni llengua ni nació "TC dixit"....A veure si despertem collons!!!

"Aquesta pregunta que sens dubte s’ha plantejat molta gent, no té una resposta tant clara com alguns voldrien. Per tal d’intentar respondre, abans cal saber a quin tipus de crisi ens enfrontem.


Hi ha diverses condicions que fan excepcional i única aquesta crisi. En primer lloc, es tracta d’una crisi a escala global. Fins ara tothom coneixia els beneficis que se’n podien derivar de tenir un mercat global: fàbriques en països on la mà d’obra és molt barata, distribució a Europa o Amèrica amb grans xarxes de comunicació i unes vendes arreu del món, etc. Ara comencem a adonar-nos que les crisis també es globalitzen.

En segon lloc, es tracta d’una crisi econòmica com ja hem vist alguna altra vegada. La més recent, possiblement fou la crisi de principis dels anys noranta. Una crisi econòmica provoca l’acomiadament de treballadors i fins i tot el tancament d’empreses. Ara bé aquests acomiadats o bé es podien recol·locar amb més facilitat, o bé podien rebre ajuts i fins hi tot podien capitalitzar tot l’atur i muntar un negoci pel seu compte. Però en el cas actual, ens trobem que, en tercer lloc, hi ha una crisi financera. Què vol dir crisi financera? Doncs que els bancs no tenen suficient liquiditat per deixar diners a empreses i particulars.

Cada cop que un banc presta diners, ha de provisionar al seu Banc Central. Ara ens trobem que molts bancs no poden provisionar, i per tant es veuen obligats a retallar uns préstecs que fa tant sols un any concedien amb tota alegria. Els nous acords de Basilea, no ajuden a solventar aquest problema, ja que obliga als bancs a provisionar segons el grau de solvència de cada client. Aclarim-ho, aquest any es tancarà amb un grau de móra de més del 3% de mitjana al conjunt d’entitats bancàries de l’estat. Es calcula que, per l’any vinent, el grau de móra serà d’aproximadament el 5,4% i el rati d’estrés mig de les entitats bancàries (és a dir, el grau de morositat que fa que els bancs no tinguin suficient líquid per provisionar al Banc d’Espanya) és del 5,2%. Així doncs, la crisi financera està servida.

És culpa dels bancs?

En part sí. Fa un any les direccions centrals del sector bancari, pressionaven als directors d’oficina per tal de que aquests signessin el màxim nombre d’hipoteques i altres préstecs, sense tenir gaire manies a qui es concedia. Ara mateix, els directors que més bons resultats obtingueren fa un any, estan amb la corda al coll a causa de la morositat. Aquestes hipoteques fetes a gent poc solvent són les anomenades “subprime” i evidentment no són patrimoni exclusiu del bancs nord americans.

És culpa dels particulars?

En part també. No es pot estirar més el braç que la màniga: molta gent sabia que contractava una hipoteca per sobre de les seves possibilitats reals. Amb la hipoteca s’han arribat a pagar viatges, cotxes, i fins hi tot targetes de grans superfícies, és a dir el menjar de diari.

És culpa de les administracions?

Sens dubte també tenen un alt grau de culpa. Des dels ajuntaments fins al govern central han espremut la llimona immobiliària fins a rebentar-la. Cal tenir en compte que els pisos d’obra nova paguen un 7% d’IVA que va directe a les arques de l’Estat. El mateix passa amb l’AJD que es paga amb els pisos de segona mà i que també acostuma a ser del 7%, aquest impost el cobra la Generalitat. Per aquest concepte l’any passat va recaptar prop de 3.000 milions d’euros, és a dir el 10% del total del seu pressupost anual. Finalment ens trobem que els ajuntament eren els encarregats de fer els estudis de viabilitat dels projectes immobiliaris i es cobrava un percentatge del cost de l’obra. Amb això vull dir que quan més inflats estaven els preus dels pisos, més cobrava tothom.

Com pot repercutir a Catalunya?

Ens trobarem com ja s’ha dit amb un fort increment de l’atur, empreses que hauran de tancar i no perquè no hi hagi mercat, sinó perquè els bancs no podran deixar diners per al normal funcionament d’una empresa. Amb els ajuts públics ens trobem per un cantó, que la recaptació d’impostos caurà tant per l’efecte de l’atur com per la crisi del totxo, i per altre cantó, i això no es comenta tant, perquè la pujada de tipus d’interès ha fet que el deute de l’estat sigui més car i per tant, s’han de destinar més recursos a retornar els interessos del deute emès. Amb això vull dir que els ajuts públics, que enguany ja s’han reduït, és reduiran molt més. Certament la Nació Catalana ho té malparat, amb uns polítics incapaços, un Govern Central que es nega a invertir a Catalunya i una Generalitat que financerament fa aigües per tot arreu. El futur, si seguim per aquest camí, no és gaire esperançador.

Hi ha solució?

Tot és solucionable, però hi hem de posar tots el coll. En primer lloc cal retornar a la cultura de l’esforç i del treball. Cal reduir el funcionariat al necessari i no engreixar-lo. Aquesta crisi pot esdevenir la pedra de toc que necessitàvem perquè la gent no es quedi a casa esperant un subsidi i llepant-se les ferides, sinó que haurà de sortir i esforçar-se per tirar endavant la família.

En segon lloc, ens cal canviar l’actual classe política covarda i apoltronada, per noves generacions de polítics que tinguin les mateixes ànsies de superació, una cultura de l’esforç i una tenacitat, com els emprenedors que lluiten per crear i tirar endavant una empresa, però amb una cosa més, una fe cega i un amor incondicional a Catalunya.

En tercer lloc, Catalunya no pot deixar-se robar entre 15.000 i 19.000 milions d’euros anuals. Això no és solidaritat, això és espoli o robatori. La solidaritat és donar el que tu vols a un altre i evidentment després de tenir cobertes les teves necessitats. Està clar que les necessitat de Catalunya no estan cobertes i no ens podem deixar robar, primerament perquè és nostre, i segon perquè ho necessitem. El que Espanya no farà ni ara ni mai, és donar un tracte fiscal just a Catalunya, així doncs aquesta és una bona raó, encara que no la única, per convèncer-nos de que si volem sortir ben parats d’aquesta crisi ens cal tenir un estat propi, ens cal doncs, la independència".

Oleguer Brustenga i Sol
Conseller de Catalunya Acció

Però malgrat tot avui fa un BON DIA!

dimecres, 1 d’octubre del 2008

EL MALSON SOCIATA


La pesta sociata s´ha escampat arreu del país. Un poder absolut, mafiós i manipulador amb un objectiu definit: la destrucció dels valors que conformen el cos espiritual de la Nació. Són destres, sibilins i per tant, perillosos. La seva tàctica no és la destrucció frontal dels seus objectius, simplement promouen tot el que pot ofegar-nos a mig termini. Mitjançant el seu rodet mediàtic intoxiquen la ment dels catalans amb els seus conceptes i els seus contravalors. El PSOE ha prés el nostre Govern (gràcies Carod-Puigcercós, mai us ho agrairem prou) i juntament amb tot el poder municipal, que ja controlaven, han teixit una teranyina que cal estripar si no volem quedar-hi atrapats. La màfia sociata i els seus agents obscurs han realitzat ja les purgues que els hi calia als mitjans públics, i ara ja ho tenen tot. Aquests hàbils imbècils ens volen fer creure que parlar en castellà a Catalunya ha de ser el "normal" (així ja tenen l´excusa per emplenar TV3 de convidats i col.laboradors espanyols, apropant-se en segons quins programes a la mediocritat de les cadenes escombraria veines). Ens bombardegen amb com "mola" la multiculturalitat dels pebrots (és la òstia que a la classe del teu nano hi hagin xinesos, romanesos, peruans o marroquins, qualitat educativa sí senyor, a veure si hi ha sort i el teu nano deixa de parlar català d´una punyetera vegada!).
Intenten ensenyar-nos lo "guai" que és també ser espanyol (glòria eurocopera a TV3, Alonsitis, Gaseolitis: sentir-te espanyol és el que toca si vols ser "normal", i a més a més guanyen!). Et diuen que els musulmans tenen dret a construir-se mesquites (en sòl públic, és clar) i alhora si ets cristià et volen fer creure que ets una cosa rara. La immigració també és superpositiva, oi tant, sobretot quan families catalanes necessitades d´ajudes no les tenen ja que tots sabem on van a parar (concretament a les marques cares de roba esportiva; als cotxes de tres quilos i als "latin kings", que ara resulta que són una associació cultural). L´actuació dels anarquistes i comunistes durant la Guerra va ser lògicament exemplar, els nacionalistes catalans eren feixistes com ho eren els franquistes (així ho explicaven en una vomitiva sèrie de TV3 on el gran Daniel Cardona i Civit era titllat literalment de "feixista"). Israel és per ells també l´encarnació del mal, el culpable de tots els conflictes (no fos cas que els catalans prenguèssin exemple del que és la lluita per la supervivència d´un poble). I tants conceptes més progres, protohippies i espanyolitzants que malden per destruir valors arraigats en el nostre ADN com a Nació: Treball, Esforç, Déu, Pàtria i Orgull.

Ells es nodreixen dels seus graners electorals plens de colons, però no oblidem que el seu discurs està penetrant en certes capes de la població catalana que es deixa influenciar per aquesta mena de discurs progre que camufla molt bé la seva arrel espanyolista. Així doncs, malgrat la inutilitat dels actuals quadres dirigents nacionalistes, dos objectius han de esdevenir a hores d´ara prioritaris: foragitar-los del Govern de Catalunya i de l´Ajuntament de la capital (Déu nostro senyor ens lliuri de tornar a veure el cel barceloní tacat per la bandera invasora durant la Festa Major).
SOM I SEREM, MAI MORIREM!

VIA FORA!: TOC A SOMETENT!