dijous, 29 d’abril del 2010

UN ORGULL VIURE LA LLEGENDA. ENDAVANT BARÇA! SEMPRE AMB VOSALTRES!!

PASSARAN ELS ANYS I SEMPRE RECORDAREM AQUEST EQUIP. HEM CAIGUT COM CAUEN ELS MITES: GUANYANT I DOMINANT EN TOT MOMENT A L´ADVERSARI. VEURE JUGAR AL PIQUÉ I ESCOLTAR PARLAR AL TOURÉ EN CATALÀ ÉS LA MÀXIMA EXPRESSIÓ DE L´HERÈNCIA QUE ENS DEIXA LA JUNTA DE LAPORTA. UN MODEL, UN ORGULL, SOM EL QUE SOM!
VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA LLIURE!

dimarts, 27 d’abril del 2010

EN MEMÒRIA DELS GERMANS BADIA : PÀTRIA I HONOR!

El 28 d´abril de 1.936 foren assassinats per pistolers anarquistes els germans Badia. Els enemics de la nostra Nació els  mataren de manera covarda,  però nosaltres sempre hi serem per defensar valentment  els seus ideals.

« Sóc, perdoneu la immodèstia, un idealista i estic convençut que els idealistes només poden tenir un moment brillant. Sabeu quin és? Morir en la lluita.  »
Miquel Badia i Capell, Carta a un amic (París, 21 de febrer del 1935)



Miquel Badia i Capell:

Miquel Badia i Capell (Torregrossa, Pla d'Urgell, 10 de març del 1906 - Barcelona, 28 d'abril del 1936) fou un polític català que milità a Estat Català, fou Cap de Serveis de la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat republicana i un dels organitzadors de la jornada revolucionària coneguda com els fets del sis d'octubre el 1934. Estudia el batxillerat a Lleida, i el 1922 es trasllada a Barcelona per a ser pilot de la marina mercant. Nacionalista radical, s'afilià a Estat Català tot just quan Francesc Macià l'acaba de fundar i fou un dels fundadors de la seva facció armada, la Germandat Catalana de la Bandera Negra, durant la dictadura. Implicat en l'intent d'assassinar el rei Alfons XIII durant una visita de l'any 1925 a la ciutat comtal (complot del Garraf), és detingut i condemnat a 12 anys de presó. És traslladat als penals d'Alcalá i d'Ocaña, on passa 3 anys empresonat. El 1930, amb la caiguda del dictador Primo de Rivera, és amnistiat.
Proclamada la República, és nomenat cap de les Joventuts d'Estat Català. El 1932 passa a ser secretari d'en Josep Dencàs, conseller de Sanitat i d'Assistència Social. El 24 de novembre del 1933 mobilitza una part dels 7.000 escamots de les JEREC i els destina a la conducció dels serveis públics paralitzats per una vaga.
El desembre del 1933 és designat secretari d'Ordre Públic de la Generalitat, i el març del 1934 passa a ser Cap de Serveis de la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat (càrrec equivalent al de cap superior de la policia a Catalunya). Va perseguir implacablement el pistolerisme obrer de signe anarquista en un moment en el qual es trobava molt actiu. El setembre del 1934 és forçat a dimitir arran d'un incident en el procés Xammar.
Fou un dels organitzadors de la jornada revolucionària del 6 d'octubre del 1934. Per aquests fets, s'ha d'exiliar a França, Amèrica, Alemanya, Bèlgica i finalment Andorra. Amb l'entrada de la nova coalició d'esquerres al govern de Madrid, retorna el 1936 i es dedica a la reorganització de les Joventuts d'Estat Català.
 El dia 28 d'abril del 1936, a dos quarts de dues de la tarda, és assassinat amb el seu germà Josep Badia i Capell al carrer Muntaner de Barcelona per membres de la FAI com a represàlia per la seva anterior campanya contra membres de la CNT-FAI.

Josep Badia i Capell

Josep Badia i Capell (Torregrossa, Pla d'Urgell, 1903 - Barcelona, 1936) fou un polític català, germà de Miquel Badia i Capell. Es traslladà a estudiar a Barcelona i es va afiliar a les Joventuts d'Estat Català el 1922. El 1931 era vocal de l'Avenç Democràtic Republicà de Sant Andreu de Palomar, presidit per Josep Dencàs i Puigdollers. Amb el seu germà, que era cap del Serveis d'Ordre Públic de la Generalitat, va participar en els fets del sis d'octubre de 1934 i organitzà escamots armats per tal de defensar-se dels grups d'autodefensa de la FAI. Morí assassinat juntament amb el seu germà el 28 d'abril del 1936 a Barcelona.

dimecres, 21 d’abril del 2010

PER SANT JORDI, RECUPEREM ELS NOSTRES SÍMBOLS. HOMENATGEM LA BANDERA DE LA NOSTRA MILÍCIA!

RECUPEREM LA BANDERA DE SANT JORDI!

En més d’una ocasió s’ha dit,i amb molta raó, que calia recuperar la nostra història, tan falsejada pel centralisme i,no cal dir,pel franquisme. El desconeixement quasi absolut que es té de la bandera de Sant Jordi, de com és i de quina és la seva significació per a nosaltres, n’és una bona mostra. Parlar avui, doncs, de la conveniència de la recuperació de la bandera del patró de Catalunya, de voler veure-la novament al costat de les quatre barres als edificis institucionals i,també, als balcons de les nostres cases en les festes i commemoracions, demana una explicació prèvia.
La història de les banderes, i més les anomenades «nacionals o dels estats», és una invenció molt recent. Moltes han estat creades per decret. Catalunya, que té com a poble una història mil·lenària, té unes banderes que vénen de molt lluny i l’han anat acompanyant sempre. La més antigament històriada és precisament la creu vermella sobre fons blanc, la bandera de Sant Jordi. Així apareix enarborada per les tropes catalanes en la pintura mural existent al saló del Tinell (S.XIII).
Barcelona va fer de la creu del gloriós màrtir el distintiu dels seus «honrats ciutadans». D’això, en tenim constància en les Ordinacions de la Host veïnal: «Que per los Consellers, de present sia fet un penó larch ab senyal de Sant Jordi, ço és, la creu vermella e lo camp blanch, qui és senyal de la ciutat» (1395).
La de les quatre barres, que era l’escut d’armes dels comtes de Barcelona, i la de la creu de Sant Jordi, que era l’estendart de les milícies catalanes, són dues banderes que aniran juntes al llarg de la història de Catalunya i que un dia Barcelona, com a cap i casal de Catalunya, les agermanarà en el seu escut.
Ramon Muntaner ens diu en la seva crònica de l’expedició catalana a Orient que fou la bandera de Sant Jordi la que adoptaren els almogàvers com a distintiu propi, i la mateixa Generalitat, anomenada en aquell temps Diputació del General de Catalunya, se la va fer seva, possiblement, segons Joan Ainaud, ja a finals del 1300.
La bandera de Sant Jordi serà ultrajada el 1714 juntament amb d’altres estendarts històrics catalans. Amb la caiguda de Barcelona, la bandera ens va ser arrabassada i portada a Madrid, i mai més no ha estat tornada.
Amb la voluntad de treballar per a la recuperació de tot allò que expressi la identitat de Catalunya, fem una crida a les entitats catalanes i a tots els ciutadans perquè el dia 23 d’abril posin la bandera de Sant Jordi als balcons, juntament amb la de les quatres barres.



Fragment extret de la pàgina dels Amics de la Bandera de Sant Jordi.

Bona Diada de Sant Jordi! Orgull i Honor!

divendres, 16 d’abril del 2010

Ni Tribunal, ni sentència: INDEPENDÈNCIA!

Montilla, sé que no ho podràs entendre mai (o sí...) ja que exerceixes com a estranger i a sobre ets sociata (ho tens tot desgraciat), però que et quedi clara una cosa: LA SENTÈNCIA QUE L´ACATI TA MARE!! JA VA SENT HORA QUE TOTHOM OBRI ELS ULLS.  Restarem amatents als aconteixements, si és que n´hi han és clar.................TC no ens defraudeu......

Salut i Pàtria!

Adhesió a l´Editorial del Nació Digital

Ni tribunal, ni sentència: independència

Catalunya està pendent des de fa quatre anys que un tribunal format per jutges espanyols elegits per partits polítics espanyols decideixi el nostre futur polític. De res no haurà servit que l'Estatut sigui el resultat d'un procés raonablement democràtic, iniciat al Parlament de Catalunya i que ha obtingut l'aprovació del poble en referèndum i de les dues cambres legislatives espanyoles. I sense oblidar que havent perdut pel camí nombroses atribucions de poder nacional per al nostre poble.

Com deia Miquel Calçada, arribarà un dia que serem lliures i no podrem entendre perquè ens vam passar tants i tants anys donant voltes inútils a la sínia fatal de l'Estat espanyol. Tancats en un carreró sense sortida de voler "fer pedagogia catalanista" a un Estat que no la necessita, perquè sap perfectament que Catalunya sí que és una nació i que cal mantenir-la lligada de peus i mans en favor d'Espanya.

Si som una nació, amb arrels centenàries, ens cal actuar en conseqüència: parlar de tu a tu amb Espanya i prescindir de tribunals i sentències que per als ciutadans espanyols poden ser molt vinculants, però que en el procés de construcció institucional de Catalunya, no haurien de passar d'anècdota menor. Aquí cal parlar seriosament, de nació a nació, i la resta són mesures pal•liatives per allargar una agonia política que amenaça de portar-nos a una decadència irreversible en tots els aspectes.

Acatar la sentència, com preconitza el president Montilla, és una actitud lògica per als qui posen Espanya i els seus interessos per davant de Catalunya. Convocar un altre referèndum en què s'invoqués el poble per apuntalar el fracàs d'una classe política sencera, seria un disbarat monumental, una burla a la gent que es guanya la vida treballant. Una facècia més per desviar les responsabilitats i no haver d’admetre que som presoners d’Espanya.

Per a una nació que aspira a respondre als interessos de la seva ciutadania, no hi ha terceres vies de vergonya que serveixin per amagar allò que és essencial en la crisi del Constitucional: que ells decideixen per nosaltres i que, per més pegats que es posin, som una trista colònia, una província més d'un imperi decaigut.

Ni tribunal, ni sentència: independència.

dimarts, 13 d’abril del 2010

"LAPSUS" IMPERDONABLE D´ARTUR MAS: SOM UNA NACIÓ!!

Ahir al vespre vaig seguir l´entrevista de la Terribes al futur President (està clar que no hi haurà ja més tripis possibles, no?). Del que va dir, res de nou, com sempre. Al fer-li l´entrevistadora la pregunta de sempre: "és vosté independentista?", va quedar palès que cada cop els hi costa més justificar-se per fugir d´estudi (dubtes, silencis, circumloquis absurds.....). Puc entendre l´estratègia de CiU  de  marejar la perdiu, és la seva especialitat, ells agafen vots de tot arreu i és clar, per acabar amb el tripi tot s´hi val, no?. Doncs no, tot no s´hi val Sr.Mas. És inadmissible que el qui se suposa que ens ha de treure del negre pou tripartit tampoc es cregui el país, m´explicaré.  Vaig saltar del sofà a l´escoltar la frase següent: ".....jo crec que Catalunya és una Nació......". Òstia! Com pot dir això? El fet que Catalunya sigui una Nació, no és quelcom subjectiu que cregui el Sr.Mas......és un fet objectiu!!.
Això és negar-nos a nosaltres mateixos i entrar en un debat absurd que entusiasma als ecspanyols. El problema de l´expressió rau en que demostra que el Sr.Mas tampoc creu en  Catalunya, i s´ha de dir i denunciar. Suposo que es va tractar d´un lapsus del moment (li dono el benefici del dubte), però el subconscient el va trair i és que aquesta mena de lapsus són molt significatius del que està passant els darrers anys en la política catalana. Aquí no hi ha cap polític, CAP, que es cregui Catalunya. No hi ha cap polític que cregui en la Nació, ni en el seu futur ni en la seva llibertat. Cal aire nou al Parlament, cal ventilar la mediocritat i la cobardia. A Rcat reivindicavem la "Dignitat" (us en recordeu d´aquells temps abans de l´harakiri?.....), i és això el que Catalunya necessita com a pas previ a la llibertat : sense defensar la nostra Dignitat com a Nació, no serem capaços d´assolir la Llibertat. La Dignitat Sr.Mas comença per no fer aquesta mena de consideracions subjectives sobre nosaltres mateixos, repeteixo:  CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ, un fet objectiu, una realitat. Esperem que, malgrat els mesos que s´han perdut, es pugui presentar una opció  clarament secessionista  i unitària  potent per fer posar les piles als convergents i al ruxadet que quedi de la pluja fina, ans el contrari ens espera el desert.............això sí, podrem brindar per cel.lebrar la fi del malson sociata.

P.S. Què, com ho tenim Jan?