dimarts, 28 d’abril de 2009

NICARAGUA RULES! :"E continuarà al Govern encara que es firmi un mal acord de finançament"



"El vicepresident del govern, Josep Lluís Carod-Rovira, descarta que Esquerra Republicana surti de l'executiu en cas que s'acabi firmant un mal acord de finançament perquè, segons ha dit, seria un acte de covardia política. Carod ha fet aquestes declaracions una entrevista a la televisió pública basca, uns dies després que el president del partit, Joan Puigcercós, supedités l'estabilitat del govern de la Generalitat al desenllaç del finançament. Carod-Rovira adverteix que si Esquerra marxés del govern, no tornaria a entrar-hi fins al cap d'una generació perquè ningú tindria interès a pactar amb una formació que abandona l'executiu a la més mínima."

Després d´aquestes declaracions i l´embogiment general que s´escampa dins E, ja es pot afirmar que per fi ens han descobert el seu full de ruta: acabar com Euskadi co Ezkerra, integrats en breu al PSOE com a secció folclòrica palanganera.

Endavant Dr.Carretero, a la seva disposició!
PER LA UNITAT INDEPENDENTISTA! PATRIOTISME I DIGNITAT!

dimarts, 21 d’abril de 2009

TRAIDORS!!


Després de les declaracions dels actuals dirigents d´E després del gran article del Dr. Carretero, s´ha descobert l´engany que aquesta colla de desgraciats han estat elaborant. L´actual E no comparteix l´independentisme del Dr.Carretero i el conviden a abandonar el partit!. A cop calent, em pregunto com collons els vaig poder estar votant. Heu estat tots aquests anys jugant amb el sentiment dels catalans, us havíem fet confiança i ens heu estafat, traït i escupit a la cara. El vostre engany serà recordat per molts anys per tota una generació d´independentistes i patriotes que us va creure i us va donar la força que vareu tirar a les escombraries fent president de la nostra Nació a un sociata espanyol. Heu entregat la Nació, però no pas la seva ànima: TRAIDORS!! Amb tota la patxorra del món teniu la barra i les penques de convidar a anarse´n a algú que es proclama inequívocament independentista: MENTIDERS, ESTAFADORS I BOTIFLERS! Esteu incapacitats per la vida pública per sempre; vosaltres i tots els còmplices i cooperants necessaris. Heu enganyat al poble, i l´hora de passar comptes s´apropa....CALÀBRIA TREMOLA!!

dissabte, 18 d’abril de 2009

PATRIOTISME I DIGNITAT: FOC NOU!


Són quarts de set del matí. Tot just quan s´albiren les primeres llums de l´albada, decideixo fer-me un cafè i donar una ullada a les darreres notícies; encara és d´hora per despertar al "pitxitxi" de l´equip i portar-lo com cada dissabte a jugar a futbol. De sobte, amb el cafè entre les mans, em trobo amb l´article al diari Avui d´en Joan Carretero: "Patriotisme i Dignitat". El que estava esperant de fa temps sembla que és a tocar. M´agrada el títol, i el rerefons. És necessari que abans de posar rumb cap a la independència, el poble català recuperi la Dignitat i l´Orgull perdut enmig de pluges fines de patriotismes socials i renúncies seculars. Un poble amb Orgull i Honor pot aconseguir el que es proposi; la Dignitat és un estat previ necessari per executar fermament la nostra voluntat. M´agrada que parli també de valors arrelats en el nostre codi genètic i que ens han estat furtats en nom d´una falsa progressia. Ja era hora que les coses es comencin a bellugar, la pràctica del "wait and see" reconec que em posa nerviós, sempre he estat un impacient compulsiu. Cal actuar amb intel.ligència, amb fermesa, amb integritat i sobretot amb passió, aquestes haurien de ser les premises del nou foc que s´encengui per il.luminar la nostra estimada i malmesa Nació.

L´article:

"Patriotisme i dignitat"

A mitjan mes de març, el govern espanyol acordava amb l’andalús liquidar el conegut com a deute històric –un concepte esotèric que els dos governs van acordar que pujava a més de 1.200 milions d’euros– de l’Estat amb Andalusia, tot complint escrupolosament el termini que fixa l’Estatut andalús. Es veu que de terminis n’hi ha que sí que són d’obligat compliment!

Des d’aleshores, en qüestió de setmanes, el govern de l’Estat ha decidit avalar amb 9.000 milions d’euros una caixa d’estalvis en situació compromesa, presidida per un veterà dirigent regional del PSOE i, en funció dels acords de la cimera del G-20, augmentar l’aportació espanyola a l’FMI en 4.000 milions. Queda clar que la crisi només serveix d’excusa per no millorar el finançament de Catalunya...

Mentrestant, l’executiu espanyol posava damunt la taula de Catalunya una quantitat de diners que no suposaria cap augment de recursos real, sinó que, segons dades del departament d’Economia i Finances, cobriria poc més de la tercera part de la disminució d’ingressos que la Generalitat va patir l’any 2008 a causa de la crisi. Una burla, en poques paraules.
Per un altre costat, quan fa prop de tres anys de l’aprovació de l’Estatut, no s’han traspassat ni les Rodalies de Renfe, ni l’aeroport del Prat, ni els de Reus i Girona, ni tan sols serveis que el Tribunal Constitucional fa anys que va decidir que són competència de Catalunya, com les beques universitàries.

A les portes –se suposa, perquè ja fa mesos que esperem– del desenllaç de la negociació del nou sistema de finançament i de la sentència del TC sobre l’Estatut, tots dos carregats de mals presagis, la situació política a Catalunya és desoladora. Hi ha un abisme entre la classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes oficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i demostren els altíssims índexs d’abstenció.

El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus rengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai, tendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges, ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits.

L’Estatut amputat a Madrid no ens ha aportat ni reconeixement nacional, ni increment de les competències, ni millor finançament –i això, abans de la previsible nova retallada a mans del TC–. La constatació d’aquest fracàs ens ha de portar a superar, d’una vegada per totes, les estratègies del peix al cove, de la reclamació de la lectura generosa i de la relectura dels textos legals, de l’estació federal cap a la qual transitaríem junts els independentistes catalans i els progressistes espanyols, del patriotisme social i la pluja fina.

Ni Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric –ni simètric, ni de cap mena–. Amb Espanya no hi ha res a fer. I no podran dir que el catalanisme no ha intentat regenerar Espanya per fer-hi viable l’encaix de Catalunya. Ja fa bastant més d’un segle que ho prova. La nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència. Aquesta és una evidència que, segons diversos estudis, cada cop més catalans comparteixen.

El sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen, han d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb l’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors. No són els partits catalans els que han de suplicar que el partit del govern de l’Estat els tingui en compte. Són aquests governs, quan estan en minoria, que han de maldar per aconseguir els vots dels partits sobiranistes. I aquests només poden donar-los-els a canvi de millores substancials en l’autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya: finançament digne, grans infraestructures, seleccions esportives, participació efectiva en organitzacions internacionals, organització territorial pròpia, restricció del concepte de llei estatal de bases i ampliació del de competència exclusiva de la Generalitat, respecte escrupolós a la utilització del català com a llengua vehicular en tots els àmbits... Sense compromisos en aquesta línia, i d’acord amb la proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de cap govern.

Demanar això a qualsevol govern espanyol és demanar molt, ho sé. Però les diverses estratègies basades en el pactisme i la implicació en la governabilitat de l’Estat han portat el nostre país a l’atzucac en què es troba. Catalunya ha d’utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els seus interessos nacionals.

Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació. Discrepo cordialment dels que defensen que el referèndum s’ha de convocar des de l’actual legalitat vigent, ja que la seva convocatòria dependria de la imprescindible autorització del govern espanyol, que no cal dir que mai no estarà per la feina. La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual.

Mentre no obtingui la majoria necessària per a governar, l’independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar recolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d’augment important de l’autogovern i avenç en el reconeixement nacional de Catalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m’he referit.

L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.

El programa polític que he intentat esbossar es basa en els dos valors que donen títol a aquest article: patriotisme i dignitat. Patriotisme per posar l’interès nacional de Catalunya per davant de qualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular, per legítim que pugui ser. Dignitat per no tolerar cap humiliació a la nostra nació, ni que només sigui per honorar els qui ens van precedir en la lluita per la llibertat de la pàtria, fins l’extrem que alguns hi van deixar la vida. Patriotisme i dignitat: Catalunya no mereix menys.

dijous, 2 d’abril de 2009

CRISIS?, WHAT CRISIS? : LA "FERIA" DE LA VERGONYA


Un any més arriba l´Abril. La primavera brolla, l´aire es neteja, els dies s´allarguen i les dones mostren els seus més amplis somriures amb l´arribada de l´agradable caloreta primaveral. La cadernera torna a cantar, els avis volten de nou per la ciutat i retrobes les rialles de les criatures als parcs tot tornant de l´escola. S´encenen les passions, bull la sang i és més fàcil imaginar-se un esdevenidor esplendorós.
Arriba l´Abril, arriba la "Feria", arriba la misèria, arriba la vergonya. La xarnegada brolla exultant arreu embrutint la ciutat amb la seva hispanitat tronada i casposa. Colons orgullosos de ser-ho. Criatures disfressades com donotes de cantonada, olor a refregit, "Ejpaña y olé" sota una pudor d´aixella i "manzanilla". Tot el voltant s´empetiteix. La ciutat s´encongeix, s´amaga, una vergonya infinita enboira el cel primaveral. La fira dels horrors, com les que sovintejaven per Amèrica a principis del S.XX, s´apodera de la meva ciutat (amb dones barbudes incloses). Un esperpent horripilant i cañí que fa enrogir fins i tot a molts dels seus que s´han compromés fa temps amb la cultura que els va acollir. Tot aquest sarau, tota aquesta disbauxa segueix estant subvencionada malgrat les recomanacions del "cordobés" que ens apretem tots el cinturó. S´ha de ser cínic, barrut, amoral o més aviat fill de puta. Les subvencions són les mateixes que el passat any 2.008 (225.000 € entre Govern, Ajuntament i Diputació). Malgrat la crisi que patim, els sociates no tenen cap mena de pudor en seguir pagant la festa als seus. Per més inri, has d´escoltar de la boca viperina del batlle de la capital de la nostra Nació que "les subvencions s´han de mantenir ja que la "Feria" és l´expressió de tots els catalans". Hereu, amb la teva cara de senglar babós ja pagues, la gran sort és que el vostre temps s´està esgotant, com la nostra paciència.